Tot i que aquest any no podrà optar als #PremisIctineu tinc la certesa que "Prometeu i el portador de la flama" entrarà amb força a les travesses de l'any que ve. L'autor afronta en aquesta novel·la un enorme repte agafant els mites clàssics i passant-los pel sedàs de la modernitat per obtenir una enorme aventura impregnada de multitud de referents de ciència-ficció. és un autor molt jove i tindrà temps per corregir la profunditat de les seves trames (la que aquí tractem esdevé una mica massa tòpica), però té a favor el fet de pertànyer a una generació que ha crescut amb molts referents visuals del cinema de gènere. L'autor sap treure tota l'essència dels millors films per donar al seu llibre una poència visual que ajuda (i molt) a captivar al lector des d'un primer moment.
Com tota epopeia aquesta fàbula mitològica requereix un heroi: el seu nom és MLM-1983. L'individu en qüestió és un productor, un simple giny dins del gran mecanisme productiu que és l'Inframon. Un bon dia el nostre productor decideix no dirigir-se al punt d'extracció habitual per anar a treballar, trencant així la sèrie protocols predeterminats en el seu ADN des del dia que va nèixer. Tot això ho fa per un sentiment que creix dins seu, per una necessitat imperiosa d'interaccionar amb un altre ésser que veu a diari. Es tracta d'una infracció greu i el càstig és caure en mans d'un esquadró de correctors; en MLM-1983 ha passat a ser un subjecte prescindible. El protagonista podrà escapar per renéixer com a Prometeu. Al seu costat hi trobarem la resta de lliberts, la petita resistència que s'oposa a la tirania de l'Olimp.
L'Inframon està envoltat per un anell de foc, el Flegetonte, per evitar que els habitants del Tàrtar puguin arribar a l'Olimp. Precisament això és el que provaran de fer Prometeu i els seus amics: volen creuar l'Inframon per arribar on viuen els atlants. La cúpula és un lloc místic sobre el que circulen moltes llegendes. Es diu que és la residència els déus i que es va construir fa molts anys per protegir els seus habitants del terror que hi ha fora dels seus murs. L'Olimp és en si un gran misteri i individus com Di-we, el Recol.lector de Núvols, no fan sinó engrandir el mite. L'Hèracles ho sap del cert. Ell és afortunat, viu a l'Atlàntida i pertany a l'elit. De la cúpula només en sap una cosa: dóna vida però també és capaç de treure-la. El seu destí el durà a creuar-se amb en Prometeu, però si voleu saber com haureu de llegir el llibre.
Almenys no tant com voldríem.
Però vivim cada un dels nostres dies per ser-ho.
En Marcel té el do de situar-nos en un món distòpic en tot just dues pàgines. Està ple de referents coneguts: els de "THX 1138", "Metròpolis" i també "Matrix"; aquest últim resulta evident, però molt menys encisador. La seva prosa és simple i molt visual, efectiva al 100%. Tot i que costa entrar dins dels personatges (massa dades, massa flaishbacks i paràgrafs entortolligats) és molt fàcil deixar-se endur per l'acció. Els conceptes bàsics (les granotes de colors, les directius de no interaccionar dels treballadors, els diferents idiomes que parlen,...) són essencials per introduir el lector dins del món ideat per l'autor. Els paisatge blancs i claustrofòbics no són invenció seva, els ha demanat prestats, però esdevenen efectius i són referències d'allò més interessants.
L'amor com a espurna de la rebel·lió no és una idea nova, però sempre funciona. També resulten efectius la localització (una xarxa de túnels demencial i laberíntica), els déus esclavistes (i bastant mal parits) i tot un reguitzell de personatges que prenen rols coneguts del món cinematogràfic (vet aquí un Orfeu que és una mena de Q de la mitologia clàssica). L'autor reconeix que va escriure el llibre en els trajectes cap a la feina; potser d'aquí prové aquesta urgència, els capítols curts que salten entre personatges i que no permeten aprofundir-hi gaire. Un servidor ha trobat a faltar una mica més de pausa, així com frases llargues i descriptives. Tampoc m'ha acabat de convèncer l'adaptació de Prometeu al nou idioma i poso en dubte que els instints que un té des del moment del naixement es puguin esborrar d'una plomada. D'altra banda és molt cert que l'autor ha fet molts mèrits en aquesta novel·la i que a mida que els periples dels protagonistes convergeixen i els capítols es fan més llargs el llibre esdevé cada cop més adictiu. Haig de reconèixer que en un principi tenia els meus dubtes sobre el llibre, però la sensació final és la d'una grata satisfacció. Tant debò els lectors opinin el mateix de cara als propers #PremisIctineu.
241 pàgines
No hay comentarios:
Publicar un comentario